Producció 12

 

Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736)

Si bé el seu cognom real era Draghi, la seva família adoptà el de Pergolesi una vegada establerts a la localitat de Pergola, essent ell ben petit. Desenvolupà bona part de la seva breu i no obstant exitosa carrera a Nàpols, una de les ciutats més actives del Settecento italià. La fama que obtingué en vida li comportà fins i tot una sèrie de falses atribucions per part d’altres compositors en cerca de publicitat. Juntament amb l’Stabat Mater, destaquem també l’intermezzo La serva padrona, peça bufa que s’havia d’interpretar a manera d’entreteniment durant els dos entreactes de la tragèdia – també seva– Il prigionero superbo.

Més tard influí en compositors com W. A. Mozart, que en el seu fascinant Don Giovanni –per ell mateix referit amb l’ambigu qualificatiu de dramma giocoso– sembla parodiar el començament de l’obra de Pergolesi. Les seves òperes posteriors no gaudiren de gran èxit. L’any 1736 es va instal·lar al monestir franciscà de Pozzuoli, prop de Nàpols, on va acabar la seva última obra, el cèlebre Stabat Mater. Morí en l'extrema pobresa als vint i sis anys.

Estilísticament Pergolesi ens il·lustra el seu caràcter seriós i intimista a través del seu Stabat Mater i les seves misses, tot demostrant una gran capacitat per manejar grans masses corals i instrumentals. La serva padrona, en canvi, esdevé el seu regal quant a caracterització còmica.

La serva padrona

Fou composta amb motiu de l'aniversari d'Elisabetta Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, esposa de l’emperador romanogermànic Carles VI, amb llibret de Gennaro Antonio Federico. L’estrena es va dur a terme al Teatre Sant Bartolomeo de Nàpols el 28 d'agost del 1733, com a intermezzo de l’òpera seriosa Il prigionier superbo, del mateix Pergolesi. Pel seu gran èxit es constituí posteriorment com a obra única i esdevingué icona aleshores del gènere emergent de l'òpera buffa. L’any 1734 es va interpretar a l'Académie Royale de Musique de París i al Château de Versailles; un any després al Teatre d'Itàlia a París i el 1750 al Teatre de Sa Majestat a Londres.

El seu gran èxit provocà l’any 1752 va provocar una disputa, coneguda com Querelle des Bouffons, entre els partidaris de l'òpera tradicional francesa, encarnada per l'estil de Jean-Baptiste Lully i Jean-Philippe Rameau, i els partidaris de nova òpera còmica italiana que inclouen alguns enciclopedistes (en particular, Jean Jacques Rousseau, també compositor). La disputa va dividir a la comunitat musical francesa i va conduir a una ràpida evolució del gust musical del país transalpí cap a models menys esquemàtics i més moderns .

La Serva Padrona explica la història d'un home benestant, Uberto, i els seus dos criats, Serpina i Vespone. Serpina, cansada de servir, decideix seduir el seu patró per tal d'esdevenir la seva muller i convertir-se així en mestressa. Davant la indiferència d'Uberto, Serpina decideix que el posarà gelós amb un fals pretendent. L’adaptació en català que presentem, en col·laboració amb la companyia catalana Teatre de les Comèdies, planteja una contextualització actual que al·ludeix a la funció metateatral de l'obra original, potenciant la intel·ligibilitat del text i dels caràcters tot fent al·lusions a la commedia dell'arte, amb la qual l'espectacle té evidents connexions. L'orquestra també forma part de l'acció i l'estructura de l'obra i de l'espai escènic permeten la interacció entre públic i artistes.

 

PROGRAMA

PART I

Concert per a flauta en Sol Major, P.33

Spiritoso

Adagio

Allegro spiritoso

 

Marta Alcover, solista

Art Vocal Ensemble, conjunt de corda

Ramon Andreu (concertino)

Catalina Sureda, violí II

María José Gómez, viola

Joana Gual, violoncel

Pere Aguiló, clave

 

PART II

LA SERVA PADRONA

Òpera buffa

(adaptació en català Teatre de les Comèdies)

 

Marta Bauzà, Serpina

Elies Benito-Arranz, Uberto

Vespone, David Llecha

Art Vocal Ensemble, conjunt de corda

Ramon Andreu (concertino)

Catalina Sureda, violí II

María José Gómez, viola

Joana Gual, violoncel

Pere Aguiló, clave

Romina Colotto, direcció escènica

Llorenç Gelabert, direcció musical